header

Qui és qui. Índex d'autors

abello

Montserrat Abelló (Tarragona, 1918).
Fotografia: Institució de les Lletres Catalanes/Txema Salvans 

Abelló i Soler, Montserrat

  • (Tarragona, 01-02-1918 - Barcelona 09-09-2014)
  • Nom/s de ploma: Montserrat Abelló
  • Professió: Escriptora i traductora

Altres dades biogràfiques

Exiliada a França, Anglaterra i Xile. L'any 1960 retorna a Barcelona
ESTUDIS: Filologia anglesa
ALTRES ACTIVITATS PROFESSIONALS: Ensenyant

Ajuts de la Institució de les Lletres Catalanes

  • Ajuts a la traducció al català d'obres literàries en altres llengües - 2000
  • Ajuts a la traducció al català d'obres literàries en altres llengües - 2001
  • Ajut a la creació d'obres literàries en llengua catalana - 2005 - Memòria de tu i de mi
  • Ajuts a la traducció al català d'obres literàries en altres llengües - 2008

Honors

• Creu de Sant Jordi, 1998
• Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, 2008
• Premi Nacional de Cultura-trajectòria professional i artística, 2008
• Premi dels escriptors catalans de l'AELC, 2008
• Filla predilecta de la Ciutat de Tarragona, 2015

Llengües a les quals ha estat traduïda la seva obra

alemany, anglès

Llengües de les quals ha traduït al català

anglès

Altres dades literàries

Autora d'una llarga trajectòria de compromís amb el feminisme literari, ha col.laborat a la IV Fira Internacional del llibre feminista 1990, en el Congrés del PEN 1992 i ha estat una de les fundadores del Comitè d'Escriptores del Centre Català del PEN el 1995. Ha fet nombroses traduccions de poesia tant del català a l'anglès com de l'anglès al català. Ha participat en els llibres d'assaig "Cartografies del desig" Proa, 1998 i "Memòria de l'aigua" Proa, 1999

Llibres publicats


qui_soc

  • Conec el meu marit, també exiliat, i hi neixen la nostra filla i els nostres dos fills, el més petit dels quals afectat de la síndrome de Down. Tot i que vaig néixer a Tarragona -com també les meves tres germanes i el meu germà-, i és una ciutat que estimo i considero meva, hi he viscut poquíssim; només quan, de molt jove, hi anàvem amb els pares els estius i, per Nadal, a casa els avis. Gairebé la meitat de la vida l'he passada fora de Catalunya, però puc dir que sóc catalana fins al moll de l'os i que tota la família sempre hem parlat català.

    Sóc una persona més aviat tímida, però apassionada, i cada etapa de la vida l'he viscuda intensament i les seves vicissituds m'han proporcionat vivències i experiències, doloroses a vegades, però sempre enriquidores. Per què escric? Diria que, primordialment, pel meu amor a les paraules. Des de sempre m'ha fascinat el seu so. La meva mare em deia que de petita jugava a recitar poemes, que m'inventava, sols repetint les noves paraules que anava aprenent. També quan l'estudiar se'm feia pesat, buscava poesies i les aprenia de memòria. Una altra cosa que segurament ha influït en aquest meu amor pel ritme de les paraules és el meu coneixement de l'anglès, molt musical i, fonèticament, amb molts sons similars al català i que, des dels sis anys, després de la nostra estada a Londres, ha estat la meva segona llengua. Ja de petita en coneixia els Nursery Rhymes (poemes per a infants), i després, és clar, molta poesia: Shakespeare, Keats, Shelley, Rossetti. Llegir era la meva passió.

    Tanmateix, el tumult de la meva adolescència i el cúmul d'esdeveniments van fer que no pensés realment a escriure fins que no s'estabilitzà nostra vida a Xile i vaig entrar en contacte amb amics i escriptors exiliats com Joan Oliver, Domènec Guansé, Xavier Benguerel, i amb altres de xilens com González Vera i Pablo Neruda. Va ser aleshores que, amb Rafaela de Buen, també escriptora, vam començar a assistir a un taller literari i vaig escriure algun conte en castellà. Poc després va néixer el nostre tercer fill, i l'impacte produït en conèixer el seu diagnòstic en un temps en què no hi havia els estudis ni les facilitats que, sortosament, hi ha ara, em van provocar la necessitat imperiosa d'expressar tot allò que, com a dona, feia temps que duia a dins. I vaig tornar a la poesia, però no tractant de seguir cànons establerts com havia fet esporàdicament fins aleshores -cosa que no m'acabava de satisfer-, sinó seguint el meu propi impuls interior, basant-me en el ritme de les paraules. I en català! Des d'aleshores no he deixat d'escriure poesia, i sé que aquesta és la meva forma d'expressió. Crec que en això m'ajudà molt l'admiració que sentia per l'obra de la meva amiga i pintora Roser Bru. Així, quan et sobta un fet, una imatge, un sentiment i ho plasmes en una pintura o en un poema, hi és fixat per una necessitat vital d'expressar-ho, però també obert perquè s'ho miri i ho llegeixi algú i s'ho faci seu.

    En retornar a Catalunya vaig publicar Vida diària gràcies a l'entusiasme del bon amic i poeta Joan Oliver (Pere Quart). Des de llavors no he deixat d'escriure i de traduir, una altra de les meves passions. Podria afegir-hi moltes coses: una, que encara que no publiqués continuaria escrivint, i que seguiria fent-ho a la meva manera, sense concessions. Però aconseguir publicar és una fita important. I això no hauria estat possible sense el suport de la família, d'amigues i amics i, sobretot, de les dones que he conegut a través del feminisme, de les poetes i els poetes que estimo i de les actrius que han participat en la lectura dels meus poemes i traduccions. Resumint podria dir, com dic en un dels poemes, que escric perqué estimo la vida i, així, la faig meva moltes vegades.

(Prem la imatge per desplegar la informació.)

Actualitzat per última vegada:

Dilluns, 29 agost 2016